A continuació us presentem un vídeo i un treball on hem investigat sobre l'evolució del mite de l'home llop, comparant el mite clàssic de Licàon amb diverses versions actuals. Esperem que sigui del vostre interès!
INTRODUCCIÓ
En el nostre segon treball, hem decidit centrar-nos en el mite de
l’home llop, basat en el mite clàssic de Licàon, el qual és transformat per
Zeus en una fera que reuneix trets humans i del llop. Per a realitzar aquest
anàlisi de l’evolució del mite, ens hem centrat tant en les antigues versions
com en les noves interpretacions, que n’han revolucionat el saber popular.
Actualment, quan hom pensa en un home llop habitualment té dos
punts de vista: el licantrop clàssic, i el llop de la saga Crepuscle.
Basant-nos en aquesta divisió inconscient que la majoria de població realitza,
hem escollit un conjunt de pel·lícules on es vegi de manera clara les diferents
interpretacions que s’han donat de la figura del licantrop.
Tenint en compte l’inici del mite, hem considerat escaient fer
menció de la història de Licàon en la introducció del treball, per a
contraposar-ho amb els films escollits, els quals no tant sols en fan una
interpretació estètica particular, sinó que en varien els trets de caràcter
original, i la posició del licantrop en la narració més enllà de la figura
antagonista. Per aquest motiu, creiem que les pel·lícules escollides
permeten crear una cronologia de la visió contemporània de l’home llop, i en
certes ocasions rescaten llegendes que s’han forjat al seu voltant. Així doncs,
hem escollit les següents pel·lícules:
- Teen Wolf (Rod Daniel, 1985).
- Van Helsing (Stephen Sommers, 2004).
- Crepuscle, saga de quatre llibres i cinc pel·lícules: Crepuscle (2005), Lluna Nova (2006), Eclipsi (2007), A trenc d’alba (2008).
Finalment, com a títol pel nostre vídeo, hem triat el següent: “aC
– dC: l’evolució de l’home llop”. Les primeres sigles fan referència a abans de
Crepuscle (aC) i després de Crepuscle (dC), ja que considerem que després
d’aquesta saga ha canviat molt la visió actual d’aquest mite.
EL MITE CLÀSSIC: LICÀON
L’inici de l’home llop es remunta a les metamorfosis d’Ovidi, on es narra el càstig diví que pateix el rei Licàon en menysprear el poder de Zeus. Tot i que en aquesta primera narració ja es concep la licantropia com una maledicció, també se li atorga en certa manera, un aspecte de noblesa. Aquesta primera metamorfosi no deforma a l’home físicament, sinó que deixa veure què és l’home dins del seu interior, i com dut pels instints animals la seva aparença reflecteix aquests trets.
A partir d’aquesta
primera narració, la figura del licantrop ha anat evolucionant al mateix
ritme que la societat, adquirint noves característiques, i creant-se noves
llegendes. En l'actualitat, existeixen diverses postures referents a aquest
ésser: n'hi ha que aposten per la posició clàssica, mentre que altres
redefineixen des de la transformació en si, com els trets de caràcter.
Actualment trobem que l’home llop ha passat a ser un antagonista per
excel·lència, sense cap control dels seus instints homicides, fins a ser
l’heroi i protector de la societat.
Imatge clàssica de l'home llop (https://s3.amazonaws.com/piktochartv2-dev/v2/uploads/1eb7daed-f096-4cf6-a8ae-931fa5952d89/b2db799a600c86a38c73303ca9bdbeefd9a442da_original.jpg)
LES VERSIONS ACTUALS
Teen Wolf (1985)
Als anys 80 es van rescatar els clàssics de terror, transformant-los als canvis que havia patit la societat, i reencaminant-los al públic juvenil. Una de les mostres d’aquesta etapa fou Teen Wolf, o De pelo en pecho al nostre país, dirigida el 1985 per Tod Roders, on se’ns narra com l' Scott Howard, un estudiant de secundària i jugador de basquet, però més aviat anònim dins de l’institut, és fill d’un home llop. Una nit, Scott comença a notar que el seu cos canvia, i es transforma. El seu pare li explica que a vegades la transformació se salta una generació, però que aquest no ha sigut el cas. Tot i que en un principi sorprès, Scott capgira una situació de “maledicció”, i aprofita les seves noves capacitats per a millorar com a esportista i aconseguir la noia dels seus somnis, sense amagar al món la seva aparença. A més, és capaç de controlar fins a un cert punt les transformacions. Amb el temps, però, Scott vol triomfar pels seus propis medis, i deixa de transformar-se.
En aquesta primera
pel·lícula, podem veure com la percepció de l’home llop ha variat fins al punt
de ser acceptat socialment i no suscitar cap por. A més no amaga la seva
transformació. També es pot crear una correlació entre els ja de per si
sorprenents canvis que suposa el pas de l’adolescència a la maduresa, units als
canvis licantropics. Així, ja no es contempla la transformació com una
maledicció, sinó com una característica del protagonista, com també ho són els
seus ulls marrons.
Hem de situar
aquest film en una època de grans canvis socials marcats pel desig d'un futur
sense fronteres o divisions de la societat, pel que l'acceptació de l'home llop
dins de la societat és un reflex d'aquest desig.
Per altra banda, amb Van Helsing, dirigida al 2004 per Stephen Sommers, ens trobem amb un retorn més clàssic de la concepció de l’home llop. En aquest cas, Dràcula exerceix la seva força sobre els licantrops, els quals no es poden negar a servir-lo. Aquests homes llops pertanyen a una mateixa nissaga, que des de temps immemorials ha buscat la mort del mític vampir, però el fatídic destí els ha fet portadors d’una pesada maledicció:tan sols un home llop pot acabar amb Dràcula, però quan es transformen queden subjugats pel seu poder. Finalment, un home mossegat per un licantrop es transforma i venç al vampir, però durant la seva transformació mata a l’última hereva de la nissaga.
L’última visió de l’home llop que analitzarem és la que ens dóna la saga de Crepuscle. Aquesta historia és originàriament una saga de 4 llibres escrits per Stephenie Meyer, formada per Crepuscle (2005), Lluna Nova (2006), Eclipsi (2007) i A trenc d’alba (2008), dels que posteriorment se’n van fer 5 pel·lícules.
En conclusió, doncs, podem veure com la figura de l’home llop ha anat evolucionant al llarg del temps. Parteix del mite clàssic com una maledicció, un càstig diví per haver fer un acte atroç, de manera que es relaciona amb un personatge fosc, malvat, salvatge i feroç. Aquesta imatge ha arribat fins als nostres dies i es veu plasmada en pel·lícules com Van Helsing, on persisteix aquesta figura de l’home llop com una maledicció.
Van Helsing (2004)
Per altra banda, amb Van Helsing, dirigida al 2004 per Stephen Sommers, ens trobem amb un retorn més clàssic de la concepció de l’home llop. En aquest cas, Dràcula exerceix la seva força sobre els licantrops, els quals no es poden negar a servir-lo. Aquests homes llops pertanyen a una mateixa nissaga, que des de temps immemorials ha buscat la mort del mític vampir, però el fatídic destí els ha fet portadors d’una pesada maledicció:tan sols un home llop pot acabar amb Dràcula, però quan es transformen queden subjugats pel seu poder. Finalment, un home mossegat per un licantrop es transforma i venç al vampir, però durant la seva transformació mata a l’última hereva de la nissaga.
En aquest cas, es
retorna a l’aspecte fosc, indòmit i salvatge que suposa aquesta maledicció. Per
una banda, la impotència de controlar la transformació, i per tant, poder
acabar amb el seu enemic; per una altra, la incapacitat de controlar els
instints homicides i animals durant la transformació, unida al retorn de la
consciència quan la metamorfosis minva.
En aquesta
pel·lícula apareix un element molt important dins de la cultura licantròpica
com és la unió del mite de l’home llop juntament amb el mite del vampir, fins
al punt de desenvolupar-se com un mite independent. Aquesta correlació de mites
ha seguit evolucionant fins a arribar al seu punt culminant amb Crepuscle, que
explicarà la meva companya.
Mentre que en la
primera pel·lícula trobem una concepció amena de l’home llop, amb preocupacions
molt humanes, típiques de l’adolescència, en la segona pel·lícula es pot
apreciar una doble psicologia en la seva figura: és tant víctima com botxí.
Aquest
plantejament s’ha anat popularitzant amb el temps, fins al punt que rarament
trobem personatges realment plans en les pel·lícules, ja que la societat actual
aposta per una recreació “més real” atorgant als personatges la mateixa
capacitat que tenen les persones de variar de punt de vista i actuació mentre
es desenvolupa la trama.
Crepuscle (2005 - 2008)
L’última visió de l’home llop que analitzarem és la que ens dóna la saga de Crepuscle. Aquesta historia és originàriament una saga de 4 llibres escrits per Stephenie Meyer, formada per Crepuscle (2005), Lluna Nova (2006), Eclipsi (2007) i A trenc d’alba (2008), dels que posteriorment se’n van fer 5 pel·lícules.
La saga narra la
història de Bella, una noia que es trasllada amb el seu pare a Forks,
Wahington. Allí coneix un vampir, Edward, del qual s’enamora, començant així un
gran canvi en la seva vida, que es va narrant al llarg de tots els llibres.
A Crepuscle se’ns narra l’inici de la història, on Bella
descobreix que Edward és un vampir poc convencional, ja que és
"vegetarià" i només veu sang d’animals, no de persones. Comencen
així una relació amorosa, en la qual hi intervé la figura de Jacob, un amic de
Bella que acaba enamorant-se’n i que descobreix que és un home llop. Bella,
però, no li correspon, i comença així una forta enemistat entre Jacob i Edward,
que té com a rerefons l’ancestral enemistat existent entre homes llop i
vampirs. Aquest triangle amorós acaba sent el centre de la història i es va
desenvolupant al llarg de tota la saga, juntament amb l’enemistat entre ambdós
personatges masculins i els seus respectius clans. És potser en el segon
llibre, Lluna Nova, on podem conèixer més la figura de l’home llop,
ja que Edward abandona a Bella per por a fer-li mal i aquesta es refugia en
Jacob. Tot i així, Edward i Bella tornen a estar junts i Jacob torna a quedar
apartat de la persona que estima. En els dos últims llibres, Eclipsi i A
trenc d’alba, comença a evolucionar la relació entre els vampirs i els
homes llops, els quals, encapçalats per Edward i Jacob, acaben forjant una
aliança per tal de combatre un enemic comú. D’aquesta manera, Bella es
converteix en el símbol d’unió entre ambdós clans, que fins llavors s’havien
odiat acèrrimament.
D’aquestes
novel·les en podem extreure una imatge de l’home llop molt complexa i
desenvolupada, diferent de qualsevol imatge vista anteriorment. Igual que a Van
Helsing, es relaciona la figura de l’home llop amb la del vampir, els quals
estan també enemistats, tot i que en aquest cas no hi ha cap relació de
subordinació. Els vampirs, en aquest cas vegetarians, havien firmat un pacte
amb els homes llops per tal de no caçar persones en el seu territori, de manera
que havien segellat així una mena de pau. Això va provocar que, durant un
temps, a la tribu Quileute no hi haguessin més homes llop, ja que no
necessitaven defensar-se. Tot i així, l’arribada de vampirs
"carnívors" intrusos és la que, al primer llibre, desencadena la
transformació de nous homes llops i el revifament de l’antic odi.
La metamorfosi de
Jacob en home llop és un altre element que difereix dels anteriors casos.
L’home llop ja no es transforma només sota l’acció de la lluna plena, ni es
tracta d’una transformació permanent, sinó que ho fa quan ho desitja i pot
tornar a la seva forma original sempre que vol. A més a més, en aquest cas
la transformació és total, de manera que desapareix qualsevol rastre d'aparença
humana. És interessant destacar que l’autora va prendre com a referència
les llegendes de la tribu nord-americana dels Quileute. La cultura d’aquesta
tribu, resident a La Push, té uns forts llaços amb la naturalesa i els llops.
Segons la tradició, un transformador molt poderós, Kwati, va convertir una
parella de llops en els primers pobladors d’aquest tribu. La vida d’aquesta
població gira al voltant de diverses societats secretes, una de les quals és la
Societat del Llop, la qual s’encarrega de protegir el poblat. Stephenie Meyer
va agafar aquests elements tradicionals i els hi va donar un nou enfocament,
inventant un mite en el qual els homes llops havien aparegut per a defensar el
poblat de la figura dels “freds”, uns éssers malvats que mataven gent per
veure’s la seva sang.
Finalment, els
llibres ens mostren també una fisonomia i una organització en manada molt
diferent del que s’havia vist fins ara. Són animals de grans dimensions, més
grans que els humans, amb una temperatura corporal molt elevada, contraposada
al a fredor dels vampirs. Es mouen en manada, dins la qual hi ha un mascle
dominant, i es comuniquen entre ells telepàticament.
Aquest tipus de visió de l'home llop, que com podem veure ha canviat molt respecte les anteriors, és un reflex dels nous corrents de la societat actual. La literatura fantàstica ha guanyat molts adeptes i ha intentat donar un nou punt de vista als mites populars per tal d'innovar i sorprendre al públic. Podríem enquadrar, doncs, aquesta imatge del licantrop en una societat que no es conforma amb les històries habituals i que intenta dona'ls-hi la volta i aprofundir més en els personatges.
CONCLUSIÓ
En conclusió, doncs, podem veure com la figura de l’home llop ha anat evolucionant al llarg del temps. Parteix del mite clàssic com una maledicció, un càstig diví per haver fer un acte atroç, de manera que es relaciona amb un personatge fosc, malvat, salvatge i feroç. Aquesta imatge ha arribat fins als nostres dies i es veu plasmada en pel·lícules com Van Helsing, on persisteix aquesta figura de l’home llop com una maledicció.
Tot i així,
diversos corrents cinematogràfics i literaris han pres el mite del licantrop i
l’han tergiversat, ja sigui per ironitzar-lo, com a Teen Wolf, o
per crear-ne una imatge positiva, com a Crepuscle. Aquest últim
probablement ha marcat un abans i un després en la visió de l’home llop, i
d’aquí el títol del nostre vídeo, Abans de Crespucle, després de
Crespucle, ja que ha canviat totalment la seva imatge, el qual es pot
transformar quan vol i es converteix en un defensor de la vida de les persones.
Ja no és un ésser malvat, sinó que té sentiments i instints protectors, i la
seva transformació deixa de ser una maledicció i es converteix en un element
positiu, quasi una responsabilitat.