CARLES CARDÓ (1884 - 1954)
Carles Cardó (Valls, 1884- Barcelona, 1958) fou un eclesiàstic erudit,
promotor del cristianisme social, que destacà pels seus assaigs i escrits. Va
iniciar els seus estudis al Seminari de Tarragona, que posteriorment va
completar a Roma. En el camp polític fou un ideòleg catalanista. Va emprar els
pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló
La seva obra polifacètica, toca temes com el periodisme, traducció, poeta i
assagista. Durant la seva estança a Tarragona (1910-1918) va començar a
escriure de manera regular a la premsa local i comarcal, mentre que l’estada a
Barcelona es caracteritza per una àmplia activitat intel·lectual i divulgadora;
hi restà fins a la seva mort. Al 1936 es refugià a Torí, i més tard a Suïssa.
Durant l’exili va escriure Les dues tradicions i El gran refús. També
es va dedicar a la tradició dels Salms per a la Fundació Bíblica Catalana, i
textos filosòfics per a la Fundació Bernat Metge. En total va escriure uns mil cinc-cents articles, i el seu estil està
considerat elegant, estilista i intel·ligent. Destaca:
- Meditació catalana, Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 1953. Assaig polític distribuït inicialment com anònim.
- El gran refús, capítol VIII de Les dues tradicions, inèdit fins al 1994, Editorial Claret.
La seva figura, que es considera clau dins de l’àmbit literari de
Valls, ha rebut tributs com el fet de que la nova Biblioteca digui el seu nom,
o la creació del Centre d’Estudis Carles Cardó. A més, a l’actualitat, l’IEV ja
disposa d’un fons documental de la seva persona, documents els quals estan sent
digitalitzats i catalogats. Dins d’aquest fons també s’inclou la biblioteca
personal. Tots aquests arxius estan a l’abast d’investigadors, de la manera que
els responsables de l’IEV considerin més adient.
 |
| Carles Cardó (https://pbs.twimg.com/profile_images/507156505867870208/FlvoGcfK_400x400.jpeg) |
Fonts de consulta:
PERE MIALET I RABADÀ (1900 - 1968)
Pere Mialet i Rabadà (Valls, 1900- Barcelona 1968), fou redactor de La
Publicitat i de La Humanitat, i col·laborador de l’Opinió, Mirador,
Lluita (de Valls 1931-1933), etc. A més de la seva faceta periodística,
destaca com autor popular, amb obres com Cara i Creu (1925), L’esparver (1926), El
primer fill (1926), La germana i Narracions i contes(1929).
Posteriorment, també va desenvolupar-se com a escriptor d’obres teatrals, com
poden ser Error de perspectiva (1951), Melodia Discordant i Canvi
de Ruta (1953).
A més dels títols i gèneres citats, Mialet va introduir-se en altres camps
literaris, com la poesia, cintes, narracions i novel·la. Amb tot, destaca per
la seva faceta de periodista. Paral·lelament al seu ofici, va anar
desenvolupant una vessant de creació literària, amb especial atenció als contes
i les narracions, basant-se en l’experiència personal. La majoria de les seves
obres foren publicades, però algunes romangueren inèdites. Després de la guerra, però, es va centrar en el teatre, en un dels períodes
més difícils de la història del teatre català, tenint com a referent el teatre
francès contemporani.
Fonts de consulta:
NARCÍS OLLER I MORAGAS (1846 - 1930)
Narcís Oller i Moragas (Valls , 1846- Barcelona, 1930), és el primer
gran novel·lista de la Renaixença catalana, considerat el creador de la
novel·la catalana moderna. Dins del marc realista destaquen com a obres seves La
papallona (1882); L'escanyapobres (1884); Vilaniu (1885), novel·la que es desenvolupa en certes parts de Valls, tot i que la ciutat rep
el nom de la novel·la; La febre d'or (1890-1892); La bogeria (1899),
novel·la curta que enllaça amb el món fictici de Vilaniu; o Pilar Prim (1906),
que fou la seva darrera obra madura. Dins de l’àmbit poètic destaca amb Notes
de color (1883); De tots colors (1888) Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916), Al llapis i a la ploma (1918). També es va dedicar a la traducció d’altres obres.
De ben petit va tenir una estreta relació amb el seu cosí, Josep Yxart qui, juntament amb J. Riera i Bertran, l’introduí als cercles literaris de la
Renaixença, afavorint la seva conversió al catalanisme literari. Tot i que de
formació romàntica, es va anar decantant cap a un naturalisme proper a Émile
Zola, no obstant, va crear un estil propi, que el propi autor francès va
esmentar en la introducció de la traducció francesa de La papallona. En
aquest sentit, va incorporar temes i una visió del món inèdits dins de la
literatura catalana del segle XIX. El conjunt de la seva obra mostra una
tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant, atribuïdes en part a
la manca de condicions professionals com a escriptor. A més, mai va acabar de
superar la mort prematura d’Yxart (1895), i de Joan Sardà (1898), i es mostrava
refractari davant les tendències ideològiques i estètiques del darrer
Modernisme.
És segurament, l’autor més destacat de Valls, en part a causa de la citada
Vilaniu, ja que la ciutat té una ruta literària que rep el nom de l’autor, en
la qual es barregen parts de la ciutat significatives al llarg de la seva vida,
així com escenaris representats dins de la novel·la. Tot i que els records de
Valls hi són ben palesos, el Vilaniu d’Oller recull tot allò que té de
pintoresc i característic qualsevol viva catalana, ja que la seva intenció era
retratar un autèntic “niu”. Vilaniu és la descripció realista de una vila provinciana, on la política
menuda i les baixeses rurals tenen unes conseqüències tràgiques. Els
protagonistes, Isabel Galceran, dona d’un dels cacics de la ciutat, i el
seu jove enamorat Albert, contenen en les seves figures la decadència dels
nuclis rurals davant l’emergent burgesia barcelonina. L’altra família de cacics
de Vilaniu, els Rodon, escampen calúmnies a partir de l’enamorament d’Albert
per Isabel. En un final tràgic, Isabel avorta, emmalalteix i mor, la seva
família marxa de Vilaniu i Albert s suïcida.
 |
| Narcís Oller (http://www.escriptors.cat/autors/ollern/4474oller1.jpg) |
Font consultada:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada